Mensajepor Akra-Leuke » 11 Ene 2019 19:35
.
En els primers temps de l’Emirat de Còrdova, quan encara depèndia del Califat de Damasc, les lluites intestines van sorgir entre els musulmans. Els governadors de les províncies perifèriques —sarraïns o muladís— es rebel.laven contra el poder central o el desconeixien, especialmente des de que aquest poder va esdevenir independent de Damasc amb la instauració de la dinastía dels Ommeies (758), representada per Abderraman I i els seus succesors. En els territoris que havien de formar la Corona catalano-aragonesa, les rebel.lions de capdills sarraïns contra els emirs i els califes cordovesos van sovintejar. La novel-lesca revolta de Munussa a la Cerdanya; les de Suleiman-ben-Ioctan l’Arabí, valí de Barcelona, que arribà a declarar-se vassall de Carlemany (cap al 777); la revolta conjunta, cap al 779-780, a Saragossa, de l’esmentat Suleiman i d’Elhosain-ben-Iahia; la rebel.lió de Said, fill de Suleiman, a Barcelona, són algunes de les primeres manifestacions de l’esperit independent que regnava entre els sarraïns d’aquestes contrades, envers el poder central hispano-aràbic. Quan aquest poder, pasada l’esplendor cordovesa, va caure i el Califat va disgregar-se en un conjunt de petits Estats o regnes de Taifes (1035), no van deixar de sorgir-ne alguns al nostre país: regnes de Lleida, Tortosa, Dénia, València, Mallorca. La doble força disgregadora, ibérica i musulmana, va trionfar totalment, així a les terres cristianes con a les sarraïnes.
D’altra banda, el grau diferent d’influència sarraïna que van rebre les diverses contrades peninsulars va marcar més profundament encara les diferències que existien entre algunes d’elles o va atenuar-ne les similituds. Si la Bètica i el litoral de la Tarraconense podien tenir, abans de la invasió sarraïna, l’aire familiar d’una forta romanització, en acabar la dominació musulmana aquesta semblança havia desaparegut a causa de la forta arabització d’Andalusia. Catalunya, de fet, venia a resultar la regió més romanitzada de la Península; era també una de les menys marcades per la petjada sarraïna; dues causes poderoses de diferenciació amb altres terres peninsulars.
No cal, doncs, ponderar la trascendència que, per la historia de Catalunya, va tenir la invasió. Si, en els darrers temps de la dominació visigótica, la nostra terra havia mostrat certes tendències independentistes, ara, per la força dels fets, anava a trovar-se en condicions de desarrotllar-les i de realizar-les, al mateix temps que s’envigorien les causes que les engendraven, els trets diferencials de la seva personalitat,
L’avançament dels sarraïns pel nostre país va topar amb algún nucli de resistència. El regne de Teodomir, que va subsistir en condicions de vassallatge respecte als emirs, comprenia, si hem de creure el text del tractat que dóna l’escriptor àrab Addabí, (“Historia de los mozárabes de España”, F.J. Simonet, Madrid, 1807, p. 797) els territoris d’Oriola i Alacant, ultra alguns altres de la regió murciana, com també València i Elx en van formar part, perque un important còdex àrab escurialene parla de València Todmir i de Elx Todmir. Però siguin els que vulguin els límits in la condició d’aqueix reialme, sembla cert que a la primeria del segle IX ja havia deixat d’existir.
...